EXPOSICIÓ

Mediterrani, del mite a la raó

  • Presentacion del evento

    Enlaces a Redes Sociales

    "Mediterrani. Del mite a la raó" és el fruit de la col·laboració de nombrosos museus europeus que han permès reunir una col·lecció d'obres de l'antiguitat grecollatina a l'entorn d'un tema comú: la creació de l'esperit europeu.

    Més informació i altres ubicacions

    TANCAR
     

    Del 25 de juliol de 2014 al 5 de gener de 2015

    Més informació i altres ubicacions
    • Horari:

      De dilluns a diumenge, de 10.00 a 20.00 h

    • Promocions:

      Entrada lliure clients "la Caixa"
      El preu inclou l'accés a totes les exposicions

       

    • Reserves:

    • Preu:

      4 €
       

    • Comentaris:

      Visites comentades per al públic general
      Dijous, a les 18.00 h
      Dissabtes, a les 11.00 i 19.00 h
      Diumenges i festius, a les 11.00 h
      Preu per persona: 3 €
      50% de descompte clients "LA CAIXA"

    L'exposició en un minut

    • En el segle VI aC, pensadors com Tales de Milet, Anaximandre o Heràclit van deixar de creure en l'univers com a creació divina i van atribuir la seva existència a l'acció d'elements primordials: l'aigua, la terra, l'aire i el foc. El mite ja no bastava per explicar l'origen i el sentit del cosmos. Els homes s'enfrontaven a un enigma que havien de resoldre per ells mateixos, sense intervencions del més enllà.

      D'un Mediterrani explicat a través dels viatges mítics d'Ulisses, Jàson i Hèracles, es va passar a l'ordenació de l'espai humà, la urbanització del món, pròpia de les ciutats colonials gregues.

    • Les ciutats van incorporar l'espai públic, que ja no pertanyia als déus sinó a la comunitat: l'àgora. Nous valors com la pau, la prosperitat o la justícia van ser divinitzats i personificats a l'àgora, el cor de l'urbs on algunes escoles filosòfiques van trobar el seu lloc.

      A partir de Plató, en el segle IV aC, l'ànima es va convertir en el més valuós de l'ésser humà, el que perdura després de la mort i ha de ser preservat. Van sorgir nous déus més comprensius amb les misèries humanes.

    • I un nou art que aspirava a copsar l'eternitat en la mirada dels homes. La vida interior va esdevenir quelcom tan enigmàtic com la mateixa estructura del cosmos.

      L'exposició explica aquesta història a través d'una selecció d'obres gregues i llatines, i mostra com, en una època globalitzada, en la qual l'economia i els centres de decisió s'han desplaçat cap a noves àrees geogràfiques, el paisatge i la cultura del Mediterrani continuen sent un patrimoni universal.

    Cinc idees clau

    Botones de las ideas clave

    Hèracles jove. 350-325 aC. National Archaeological Museum of Athens © Hellenic Ministry of Culture and Sports /Archaeological Receipts Fund

    TANCAR
    La Mitologia. Els viatges que funden el Mediterrani.

    Al principi dels temps, el cosmos era un enigma simbolitzat per éssers amenaçadors contra els quals era impossible lluitar. El Mediterrani estava ple de monstres marins i déus furibunds que desencadenaven tempestes. El mar era un lloc de perdició; tanmateix, la invitació al viatge resultava irresistible per a molts.
    Els desplaçaments per mar eren més senzills i segurs que per una terra infestada de perills encara pitjors. Criatures tan malfaents com el toro de Marató, el lleó de Nemea o el gegantesc senglar d'Erimant recorrien les terres riberenques. «Els que ens trobem entre les Columnes d'Hèrcules i el riu Fasis habitem una petita porció de terra i vivim a l'entorn del mar com formigues o granotes a l'entorn d'una bassa», deia Plató.
    A les ribes del mar, la vida era agradable. Tanmateix, era el control de les aigües, i no pas el de la terra conreada, el que indicava el nivell de desenvolupament d'una cultura. L'ésser humà era civilitzat en la mesura que era capaç de domar els cavalls que tiraven el carro de Posidó, el déu dels mars. Igualment, les ciutats com Atenes, doctes en arts navals, eren grans i «virtuoses», tal com ens diu Sòfocles en una de les tragèdies sobre el desventurat Èdip.

    L’Acadèmia de Plató. 110-80 aC. Museo Archeologico Nazionale di Napoli © Ministero dei Beni e delle Attività Culturali e del Turismo. Sopraintendenza per i Beni Archeologici di Napoli e Pompei

    TANCAR
    El Cosmos. Els enigmes del món.

    En l'Antiguitat, el cosmos era un enigma. Es creia que era la llar on vivien els déus, les peripècies dels quals eren narrades pels mites, amb què es pretenia donar una explicació sobre l'origen i el desenvolupament del món habitat pels homes.
    L'Esfinx va ser enviada als humans pels déus. Era un ésser híbrid de rostre femení seductor i cos de lleó alat, amb urpes i una cua serpentejant. Asseguda a dalt de tot davant de les portes de Tebes, plantejava un enigma al caminant, de manera que aquest només podia trobar la resposta mitjançant la reflexió. Aclarir les seves enganyoses endevinalles equivalia a enfrontar-se sense por als misteris del món i de l'ésser humà a través del pensament.
    Cap al segle vi aC, a les costes jòniques i a la Magna Grècia la pregunta de l'home sobre el cosmos va canviar: la qüestió ja no era «com es va esdevenir», cosa que implicava recórrer a explicacions transcendents sobre la creació, sinó «què el constituïa», quins eren els elements i les arrels del món. Així doncs, els herois d'aquesta nova era van ser els filòsofs i els historiadors, que van aprofundir en l'obscuritat que projectava l'Esfinx narrant no solament el que veien, sinó buscant les raons que explicaven els fets i intentant resoldre els enigmes del món.

    Crater àtic de campana amb una escena de komos. Atribuïda al Pintor de Kleophon 440-430 aC. Museum of Cycladic Art © Nicolas and Dolly Goulandris Foundarion. Museum of Cycladic Art

    TANCAR
    L'espai comú. La ciutat dialogant.

    Després de llargs segles de monarquia i governs oligàrquics, a partir del final del segle vii aC es va imposar a Atenes un règim de tiranies emparades per les classes populars, fastiguejades dels abusos de l'aristocràcia i dels reis-sacerdots. Arran de la forta crisi política i social que es va produir al final del segle vi aC, una sèrie de reformadors, des de Soló fins a Pèricles, van anar fent canvis profunds que culminaren amb la instauració de la democràcia.
    La igualtat davant la llei, l'equitat i la llibertat d'expressió van ser els principis fonamentals de la democràcia atenenca. Els ciutadans tenien dret a proposar, decidir i votar sobre assumptes de legislació, economia, religió, política interior i exterior, guerra o pau. Gràcies al sistema de sorteig, tenien la possibilitat de jutjar en els tribunals o d'assumir un càrrec a l'administració de la ciutat.
    El major esplendor d'Atenes correspon al període de democràcia. El sistema va sofrir alts i baixos i algun cop d'Estat però es va mantenir fins que l'any 322 aC Macedònia va conquerir Grècia i el rei Filip II va restablir la monarquia. La democràcia no tornaria a aparèixer al món fins a la Revolució Francesa.

    Eros i Psique. Segona meitat del segle II dC. Còpia d’un original hel•leniístic tardà de finals de segle II aC. Staatliche Kunstsammlungen Dresden © Skulpturensammlung, Staatliche Kunstsammlungen Dresden

    TANCAR
    La persona. El misteri de l'ànima.

    En la Grècia arcaica, l'ànima (psyché en grec) no era més que un ens espectral sense consistència que xisclava com un ratpenat quan la mort la privava del seu suport corporal, que es considerava el veritable jo de l'home. L'esperit no tenia cap valor, ja que després de la mort era condemnat a viure en l'inframón.
    La preocupació per l'ànima apareix entre els segles vii i v aC. Ferècides de Siros, un dels llegendaris «Set Savis» i possible mestre de Pitàgores, va ser el primer autor occidental que va defensar l'autonomia i la immortalitat de l'ànima.
    Per a Sòcrates, la preocupació pel coneixement i per la cura de l'ànima era absolutament central. Hipòcrates, l'home que va unir la filosofia i la medicina, va formular la pregunta més important que podem plantejar-nos: «Què és l'home?». I Heràclit ens va oferir l'expressió que la complementa: «He emprès la recerca de mi mateix».
    En el segle i de la nostra era, Plutarc va escriure que la virtut ètica es troba en l'excel·lència de la conducta humana i ens recorda que Pitàgores ja havia descobert que aquesta només era possible educant adequadament les diferents parts de l'ànima.

    Fris de la coberta d'un sarcòfag romà decorat amb l'episodi d'Ulisses i les sirenes. 230-250 dC. Museo Nazionale Romano, Terme di Diocleziano.

    TANCAR
    Epíleg. El darrer viatge d'Ulises.

    En el segle v aC, els relats d'Homer i Hesíode sobre els excessos que els déus cometien amb els homes es consideraven acceptables sempre que no s'interpretessin literalment, sinó com a al·legories dels envits de l'ànima en el seu trànsit per la terra. Episodis com els treballs d'Hèrcules o el càstig que Posidó va infligir a Ulisses per haver derrocat els murs de Troia i haver ferit el seu fill Polifem, van començar a llegir-se com imatges eficaces dels reptes als quals l'ànima estava sotmesa en vida.
    Pròdic de Queos explicava a principis del segle iv aC com fins i tot el mateix Hèracles, que personificava la fortalesa de l'esperit humà, va dubtar a l'hora d'elegir entre avançar pel camí de la virtut, un camí aspre i dolorós, o deixar-se portar per la senda temptadora del plaer. Aquesta elecció determinarà la sort de la
    humanitat. Caldria preguntar-se sobre l'encert de la seva elecció.
    Tant les proves d'Hèracles com els viatges d'Ulisses van tenir lloc en una altra era, anterior al temps històric. Tanmateix, a finals de l'Antiguitat, van esdevenir una metàfora de les incerteses de l'ànima. El mite va deixar de narrar les aventures extraordinàries d'éssers sobrenaturals per parlar de la vida interior i acostar-se a les vivències de qualsevol ésser humà.
    Ulisses salpa de nou!