EXPOSICIÓ

Plans sensibles


Horaris i ubicacions

Tancar

Pestañas principales

Aquesta exposició amb peces de la Col·lecció "la Caixa" d'art contemporani

contrasta les obres de dues generacions d'artistes espanyols que es van replantejar conceptes com realitat, representació i abstracció, i es van enfrontar a la gran tradició de la pintura i l'escultura. Tant en els anys de la postguerra com en els del final de la dictadura, la necessitat de regenerar els pressupostos artístics es va manifestar de manera paral·lela a la urgència d'explorar la naturalesa humana i de reconstruir la condició de subjecte.

En les dècades de 1950 i 1960, l'angoixa i el buit existencial que van sorgir després de la violència de la guerra civil van impulsar els artistes a expressar en la seva obra no només la tragèdia d'una humanitat ferida, sinó també la possibilitat de generar noves formes per a un món nou. Les seves recerques formals, que qüestionaven l'il·lusionisme de la pintura, els van conduir a treballar el pla pictòric com un espai de realitat de gran potencial expressiu. Alguns artistes van agredir el llenç esquinçant-lo, esgarrapant-lo, tallant-lo, tacant-lo o empastant-lo amb la finalitat d'inscriure-hi la realitat de l'empremta humana i les seves cicatrius. Per a d'altres artistes, el pla pictòric es va convertir en un cap fecund de formes abstractes, tant expressionistes com geomètriques, que feien imperceptibles els ritmes que constitueixen el món. L'exposició també inclou l'escultura abstracta més experimental de l'època.

A la dècada de 1980, diversos pintors van reprendre les recerques que sobre el pla pictòric havien fet artistes informalistes com Antoni Tàpies o Antonio Saura, un treball profundament marcat per la consciència de crisi de la idea de modernitat i d'avantguarda, al contrari que el d'aquests darrers artistes. Per això, la pintura es va entendre aleshores des de l'autoreflexió, des de l'exploració dels processos propis de la pràctica pictòrica. La tela va continuar sent, efectivament, un camp de proves i d'experiments amb materials, figuracions i citacions a la història de la pintura (com a la pintura de Nicolas Poussin, Caspar David Friedrich o Joan Miró), sobre la qual els artistes parlaven del concepte de pintura i de la possibilitat de continuar pintant. Tot i que també és cert que, en aquells anys, aquest concepte es va revestir d'una aura de romanticisme que enaltia la subjectivitat de l'artista i mitificava l'acte creatiu.


Segueix investigant
Temàtiques relacionades:
Públics: